El "calçot" va ser descobert, a finals del segle XIX per un solitari pagès vallenc conegut amb el nom de "Xat de Benaiges" qui començà a coure a les brases els brots tendres nascuts d'una ceba vella conreats especialment per a ser cuinats així com també la salsa que encara mengem avui en dia amb algunes variants.

El procés de cultiu comença durant els darrers mesos de l'any quan es sembren les llavors de la ceba blanca. Quan aquesta ceba ja ha germinat i crescut es arrencada de la terra que l'acollia i es torna a plantar en una altra terra apropiada, en la qual seguirà creixent.

S'ha d'esperar que punxonament el cap com si es tractés d'una ceba normal. En aquest moment (hem arribat al temps d'estiu), s'arrenca de nou i es guarda durant algunes setmanes fins al moment de tornar-la a plantar una vegada eliminada la part de dalt.

La ceba només ha de quedar semienterrada i mostrant la blancor de la planta a l'exterior. Hi ha un precepte agrícola que diu que "la ceba ha de sentir les campanes", referint-se a que al plantar cal enterrar molt poc. Segons els pagesos, és millor plantar els calçots en època de lluna vella. A mesura que va creixent la planta, cal  cobrir-la de terra, operació que s'ha de repetir diverses vegades durant el procés de cultiu. Els "calçots" es recullen preferentment entre els mesos de novembre i abril.
 

A partir de les primeres dècades del segle XX, la calçotada es va convertir en un àpat habitual dels dies festius per a moltes famílies. Les arrels del gran impuls experimentat per la calçotada a tot el país podem datar-lo a mitjan segle XX, quan la "Penya Artística de l'Olla" organitzava les seves cèlebres calçotades a les que convidava a personalitats del món artístic i cultural barceloní, ajudant així a divulgar.

Fins avui en dia que, la calçotada de Valls ha anat creixent en popularitat. Els voltants de la ciutat es veuen adornats per fumeres que, aquí i allà i al llarg i ample de la geografia de l'Alt Camp, són com punts de referència de les masies vallencs.Una festa que al llarg dels anys s´anat popularitzant i extenent a altres comarques de la demarcació que també comparteixen aquesta festa familiar o amistosa que comença amb la preparació del menjar, en la qual tothom pot participar. Aquest és, potser un dels seus principals encants, tothom aporta la seva opinió i tots creuen tenir el secret de la millor forma de cuinar els calçots o d'elaborar la salsa.
 

Les fumeres que s'alcen cap al cel, són com símbols o missatges d'amistat. Són com senyals o salutacions d'un amic realitzats amb el mitjà de comunicació més antic de la humanitat.

A partir dels anys seixanta, l'impuls d'alguns restauradors amb esperit emprenedor, la creació de locals apropiats per dur a terme la calçotada, el fet que les agències de viatges l'hagin inclòs com a nova atracció en els seus itineraris, la generalització en l' ús del vehicle particular i el fet que a l'hivern no són tan freqüents com a l'estiu les atraccions turístiques i gastronòmiques, ajuden a la calçotada a convertir-se, per uns mesos, en un dels principals atractius de les comarques on es conreen.

L'art de menjar bé ha trobat en la calçotada  un excel.lent plat culinari. No en va, un gran entès en la matèria, el gran "maitre" Joan Cabané, definí la calçotada com "un plat estel.lar local ben aconseguit" i com "un costum tradicional vallenc que ha despertat l'interès culinari més enllà de les nostres fronteres ". El secret del bon "calçot", el seu àngel, el seu misteri, possiblement el trobaríem en el fet de ser cultivat les terres de Valls i de la seva Comarca. Ha de ser l'aigua, el sol, el clima, la composició especial de les terres de l'Alt Camp, la dedicació i l'amor amb que els nostres pagesos ho conreen. No es pot trobar en cap altre lloc el gust especial que tenen els "calçots" de Valls.

Una calçotada, representa endinsar-se en la comprensió de l'esperit de la nostra terra. La calçotada és una lliçó exemplar que defineix de forma clara i precisa la forma de ser dels catalans. La calçotada ha agermanat l'agricultura amb la gastronomia, ja ha entrat en els camps de l'alimentació i de la cultura. Des d'un origen humil i popular, s'ha convertit en tradició, arrelada a les nostres costums, ia través de les arts nobles, a través de la sensibilitat artística, ha entrat amb tots els honors en l'àmbit de l'art de la cuina on s'ha guanyat un merescut lloc.

Recentment el prestigi del "calçot" s'ha estès a altres zones del país on també es produeixen i consumeixen "calçots". El 1995 la Generalitat de Catalunya va concedir la denominació de qualitat "Calçot de Valls" i el 1996 es va constituir el Consell Regulador. L'àmbit geogràfic d'aquesta denominació comprèn les comarques de l'Alt Camp, Baix Camp, Tarragonès i Baix Penedès.