El "calçot" va ser descobert, a finals del segle XIX per un solitari pagès vallenc conegut amb el nom de "Xat de Benaiges" qui començà a coure a les brases els brots tendres nascuts d'una ceba vella conreats especialment per a ser cuinats així com també la salsa que encara mengem avui en dia amb algunes variants.
El procés de cultiu comença durant els darrers mesos de l'any quan es sembren les llavors de la ceba blanca. Quan aquesta ceba ja ha germinat i crescut es arrencada de la terra que l'acollia i es torna a plantar en una altra terra apropiada, en la qual seguirà creixent.
La ceba només ha de quedar semienterrada i mostrant la blancor de la planta a l'exterior. Hi ha un precepte agrícola que diu que "la ceba ha de sentir les campanes", referint-se a que al plantar cal enterrar molt poc. Segons els pagesos, és millor plantar els calçots en època de lluna vella. A mesura que va creixent la planta, cal cobrir-la de terra, operació que s'ha de repetir diverses vegades durant el procés de cultiu. Els "calçots" es recullen preferentment entre els mesos de novembre i abril.
Fins avui en dia que, la calçotada de Valls ha anat creixent en popularitat. Els voltants de la ciutat es veuen adornats per fumeres que, aquí i allà i al llarg i ample de la geografia de l'Alt Camp, són com punts de referència de les masies vallencs.Una festa que al llarg dels anys s´anat popularitzant i extenent a altres comarques de la demarcació que també comparteixen aquesta festa familiar o amistosa que comença amb la preparació del menjar, en la qual tothom pot participar. Aquest és, potser un dels seus principals encants, tothom aporta la seva opinió i tots creuen tenir el secret de la millor forma de cuinar els calçots o d'elaborar la salsa.